Activista: Nemonte Nenquimo
Àmbit: Dret ambiental, emergència climàtica
País: Amazònia equatoriana
Descripció
Nemonte Nenquimo és una destacada líder indígena de l’Amazònia equatoriana, membre del poble Waorani, que conserva una població d’unes 5.000 persones distribuïdes en 54 comunitats. Està molt implicada en la lluita per protegir el territori, la cultura i la forma de vida ancestrals d’aquest poble de caçadors-recol·lectors. El 2015 va ser una de les cofundadores de l’Aliança Ceibo, creada per protegir les terres i les vides indígenes; el 2018 la van elegir com a primera dona presidenta de l’organització dels Waorani a la província de Pastaza.
El 2019, el seu poble va obtenir una decisiva victòria legal enfront del Govern equatorià que va significar la protecció de 200.000 hectàrees de selva tropical original davant les perforacions petrolieres i va establir un precedent per als drets indígenes a tota la regió.
L’octubre de 2020, Nemonte Nenquimo ha adreçat una carta oberta als dirigents dels Estats que es reparteixen el territori de l’Amazònia (Bolívia, el Brasil, Colòmbia, l’Equador, la Guaiana Francesa, Guyana, el Perú, Surinam i Veneçuela), així com a tots els líders d’organitzacions que practiquen l’extractivisme a la selva tropical.
Una carta de l’Amazònia: Destruïu el que no compreneu
Als benvolguts presidents dels nou països amazònics, i a tots els líders mundials que comparteixen la responsabilitat en el saqueig de la nostra selva.
Em dic Nemonte Nenquimo. Soc una dona Waorani, mare i líder del meu poble. La selva tropical amazònica és la meva llar. Us escric aquesta carta perquè els focs continuen cremant amb ràbia al nostre territori. Perquè les companyies vessen petroli als nostres rius. Perquè els miners roben or (com han fet durant 500 anys), i ens deixen pous oberts i toxines. Perquè els que ens prenen terres talen boscos primaris per donar pastures als ramats, cultivar plantacions i proporcionar menjar a l’home blanc. Perquè la nostra gent gran mor de coronavirus mentre vosaltres planifiqueu els següents moviments per retallar-nos les terres a fi d’estimular una economia que mai no ens ha beneficiat. Perquè, com a pobles indígenes, lluitem per protegir allò que estimem -la nostra forma de vida, els nostres rius, els animals, els boscos, la vida a la Terra- i ja és hora que ens escolteu.
En cadascuna dels centenars de diferents llengües de l’Amazònia, tenim una paraula per anomenar-vos, el foraster, l’estranger. En la meva llengua, el WaoTededo, aquesta paraula és cowori. No ha de ser necessàriament una paraula negativa. Però heu fet que ho sigui. Per nosaltres, la paraula ha acabat significant (i d’una manera terrible, la vostra societat ha acabat representant): ‘l’home blanc que sap massa poc pel poder que posseeix, i el mal que fa’.
No deveu estar acostumats a sentir-vos anomenar ignorants per una indígena, i encara menys en un lloc com aquest. Però els pobles indígenes ho tenim clar: com menys es coneix quelcom, menys valor se li dona, i més fàcil és destruir-ho. I amb la paraula fàcil vull dir: sense sentir culpa, sense remordiments, de manera estúpida, fins i tot creient-s’hi amb dret. I això és ben bé el que ens esteu fent als pobles indígenes, als nostres territoris de selva tropical i en darrer terme al clima del nostre planeta.
Ens van caldre milers d’anys per arribar a conèixer la selva tropical amazònica. Per entendre com funciona, els seus secrets, per aprendre a sobreviure-hi i a tirar-hi endavant. Quant al meu poble, els Waorani, només fa 70 anys que us coneixem (ens van “contactar” als anys cinquanta missioners evangèlics americans), i aprenem de pressa, i no sou tan complexos com la selva tropical.
Quan dieu que les companyies petrolieres tenen noves tecnologies meravelloses que poden xuclar el petroli de sota les nostres terres com els colibrís xuclen nèctar d’una flor, sabem que mentiu perquè vivim riu avall dels vessaments. Quan dieu que l’Amazònia no crema, no necessitem imatges per satèl·lit per demostrar que és fals; ens ofeguem amb el fum dels horts de fruiters que els nostres avantpassats van plantar fa segles. Quan dieu que busqueu amb urgència solucions per al clima, però continueu construint una economia mundial basada en l’extracció i la contaminació, sabem que mentiu perquè som molt a prop de la terra, i hem estat els primers a sentir-ne els plors.
No vaig poder anar a la universitat, ni formar-me com a metgessa, o advocada, política o científica. Els ancians del meu poble són els meus mestres. El bosc és el meu mestre. I he après prou (i parlo braç a braç amb els meus germans i germanes indígenes d’arreu del món) per saber que us heu extraviat, i que teniu problemes (tot i que encara no ho compreneu del tot) i que els vostres problemes són una amenaça per a totes les formes de vida a la Terra.
Ens vau imposar la vostra civilització i mireu on som: pandèmia global, crisi climàtica, extinció d’espècies i, impulsant-ho tot, pobresa espiritual generalitzada. En tots aquests anys de prendre, prendre, prendre de les nostres terres, no heu tingut el coratge, ni la curiositat, ni el respecte de voler-nos conèixer. D’entendre com veiem, i pensem, i sentim, i què sabem de la vida en aquesta Terra. Tampoc no us ho podré ensenyar en aquesta carta. Però el que puc dir és que té a veure amb milers i milers d’anys d’estimar aquest bosc, aquest lloc. Amor en el sentit més profund, com a reverència. Aquest bosc ens ha ensenyat a caminar amb lleugeresa, i com que l’hem escoltat, n’hem après i l’hem defensat, ens ho ha donat tot: aigua, aire net, aliment, refugi, medicines, felicitat, significat. I vosaltres ens ho arrabasseu tot, no tan sols a nosaltres, sinó a tothom que hi ha al planeta i a les generacions futures.
És la matinada a l’Amazònia, just abans de l’alba: un temps que per nosaltres és per compartir somnis, els pensaments més potents. Per això us dic a tots: la Terra no espera que la salveu, espera que la respecteu. I nosaltres, com a pobles indígenes, esperem el mateix.
