Mohandas Karamchand Gandhi

Mohandas Karamchand Gandhi (1869-1948), que el poeta Rabindranath Tagore va anomenar Mahatma (‘ànima gran’), va concebre i aplicar la desobediència pacífica com a resistència enfront de règims opressors. La seva proposta noviolenta va assolir consecucions pràctiques enormes, com la independència de l’Índia de l’imperi britànic. També ha deixat al món, com a llegat i inspiració constants, el seu pensament i exemple. És un dels grans fars de la humanitat.

Joanna Macy

La filòsofa i activista Joanna Macy (Califòrnia, 1929) és una estudiosa del budisme, de la teoria general de sistemes i de l’ecologia profunda. Considerada una sàvia del nostre temps, s’ha compromès durant mig segle en moviments per la pau, la justícia i la protecció del medi ambient. Ha aportat un nou enfocament per afrontar els grans problemes globals i individuals, arrelat en el substrat homogeni i ecològic del món i de la persona.

Guillem Soler

Guillem Soler (Barcelona, 1976) fou el primer magistrat de l’Estat a plantejar (el 2010) al Tribunal Constitucional una qüestió d’inconstitucionalitat quant als judicis hipotecaris. D’ençà d’aleshores ha mirat de detectar les deficiències de la jurisdicció en aquest àmbit tant en la seva pràctica quotidiana als jutjats com en diverses intervencions públiques (conferències, articles, llibres). Avui és una de les veus més autoritzades i reconegudes en la matèria.

Michel de Montaigne

(Castell de Montaigne, prop de Bordeus, 1533 – ibíd., 1592) És un els filòsofs més actuals, ens proporciona unes meditacions sobre la naturalesa humana més properes que les de la majoria de pensadors posteriors. L’arbitrarietat i la convencionalitat dels costums i la cultura, els fonaments de l’amistat, la inconstància del cor, la lleugeresa…: tots els temes són bons per a aquest gran humanista, que els tracta amb una lucidesa extrema, informada per multitud de casos històrics i alhora gens pedantesca. Montaigne és escèptic, relativista, estoic i epicuri. Davant el fanatisme de les terribles guerres de religió entre catòlics i protestants que van sembrar França de cadàvers d’innocents, va adoptar la màxima de la tolerància i el pacifisme, i va tenir una influència decisiva en l’apaivagament dels enfrontaments en tant que magistrat, alcalde de Bordeus i diplomàtic. Els Assajos, la seva gran obra, consisteixen en un recull de meditacions lúcides i sinceres dedicades a comprendre l’essència (o manca d’essència) de la naturalesa humana. L’humor i la ironia són uns dels recursos de la seva intel·ligència privilegiada. (Inclòs a Rialles insubmises)

Miguel de Cervantes

(Alcalá de Henares, 1547 – Madrid, 1616) La vida de Cervantes fou calamitosa: de jove, fent de soldat, va participar a la batalla de Lepant, on li va quedar la mà esquerra inutilitzada per l’impacte d’una arcabussada, d’on li ve el nom de “manco de Lepanto”. Poc després fou capturat per una flotilla turca davant de Palamós o Cadaqués, i passà cinc anys de captiveri a Alger. Finalment alliberat quan la seva família va poder pagar el rescat, menà una vida de pobresa i privacions. Va fer de recaptador d’impostos per Andalusia i va anar a parar dos cops a la presó, acusat d’apropiar-se diners públics (que s’empraven majoritàriament per pagar guerres espanyoles). Després, instal·lat a Valladolid, va poder escriure la seva obra mestra, El ingenioso caballero don Quijote de la Mancha. El Quixot és el llibre més traduït després de la Bíblia, i abans de convertir-se en motiu d’orgull patriòtic de gent que no l’ha llegit mai, va ser una obra divertida i prou. Segles de lectures successives l’han convertit, a més, en un visió compartida del més noble i el més ridícul de la naturalesa humana. (Inclòs a Rialles insubmises)

 

Laurence Sterne

(Clonmel, 1713 – Londres, 1768) Aquest clergue anglicà irlandès ens ha deixat una de les novel·les més inclassificables de la història, Vida i opinions de Tristram Shandy, home de llinatge. La gràcia, la diversió d’aquesta prolongada narració fa oblidar de vegades que és una obra experimental i avantguardista. Goethe va qualificar Sterne com l’esperit més lliure del seu segle. I Nietzsche encara va anar més enllà: “l’escriptor més lliure de tots els temps! […] les seves màximes contenen una sàtira de tot allò que és sentenciós, el seu refús de la serietat està vinculat a una disposició de no acceptar res tan sols externament i en la superfície”. (Inclòs a Rialles insubmises)

 

Georg Christoph Lichtenberg

 

(Ober-Ramstadt, 1742 – Gotinga, 1799) Intel·ligència viva i inquieta, fou un destacat físic que va fer descobriments pioners en el seu camp científic. No tenia pretensions literàries: anotava les seves reflexions i observacions en quaderns que no s’havia plantejat publicar. Van aparèixer pòstumament, editats pels seus fills i germans. D’ençà d’aleshores, els admiradors han estat molts, i selectes, sobretot al món germànic: Schopenhauer, Nietzsche, Freud, Wittgenstein, Karl Kraus. Les seves meditacions morals, agudes i penetrants, arrenquen de la tradició dels moralistes francesos del segle xvii, però hi afegeixen un humorisme personalíssim. Va ser un gran admirador de la literatura anglesa, i el principal introductor de Shakespeare, Sterne i Swift a Alemanya. Els seus moments de malenconia eren filosòfics i reflexius. Llegir-ne els escrits, sovint inacabats, és un intens estimulant per a la intel·ligència.

Franz Kafka

(Praga 1883 – Kierling, Àustria, 1924) Aquest escriptor txec en llengua alemanya representa com pocs l’angst, l’angoixa, que caracteritza bona part de la literatura del segle xx. En els seus relats, Kafka mira de protegir el l’individu enfront de la maquinària enorme de l’estat modern, i en certifica la derrota. Aquesta angoixa aclaparadora, fa que a molts lectors els passi per alt el fi sentit de l’humor, la ironia, que recorre bona part dels seus escrits. La perspectiva humorística és present, i latent, en la majoria dels seus relats, com no pot deixar de percebre una lectura atenta. El problema és que Kafka és molt més citat que llegit, i quan es llegeix es fa amb moltes valoracions prèvies… Va deixar inacabats gran part dels seus escrits, i poc abans de morir, va demanar al seu amic Max Brod que els destruís tots. Brod no va complir el desig de l’amic, i gràcies a aquesta traïció pòstuma hem pogut conèixer una de les obres més personals de tots els temps. (Inclòs a Rialles insubmises)

Antoine de Saint-Exupéry

(Lyon, 1900 – desaparegut en vol d’avioneta 1944)

Autor de l’immortal relat El petit príncep, Antoine de Saint-Exupéry fou escriptor, poeta, reporter i aviador. Com a pilot va servir a l’Estat francès, primer com a correu i després com a combatent en la Segona Guerra Mundial, durant la qual va desaparèixer davant de Marsella mentre feia fotografies de reconeixement per a un projectat desembarcament aliat a la Provença. Fou una de les veus més destacades de la Resistència francesa, i durant l’armistici va viatjar a Nova York per convèncer els Estats Units perquè s’impliquessin en el combat. En aquesta ciutat nord-americana va escriure El petit príncep, que es publicaria amb aquarel·les seves. Aquesta obra, plena de tendresa, de poesia i de màgia, narrada des de la perspectiva inapel·lable d’un nen, conté fragments d’humor insurgent. (Inclòs a Rialles insubmises)

Arthur Schopenhauer

(Danzig, 1788 – Francfurt del Main, 1860) El gran pessimista de la filosofia, el que sostenia que vivim en el pitjor dels mons possibles, un món que, només que fos una mica pitjor, ja no podria existir, i que valdria més no haver nascut, era un bon vivant. Tocava la flauta travessera (amb afecció especial per les peces de Rossini), menjava en hostals amb una gana que cridava l’atenció dels altres comensals (sovint repetia de salsa, i hi sucava pa), assistia a les representacions teatrals i operístiques. És clar que totes aquestes anècdotes no desmenteixen la seva filosofia metafísica sobre la vida humana com una oscil·lació dolorosa entre la frustració dels desitjos i l’avorriment, sinó que la confirmen. El seu pensament és una síntesi molt personal i creativa de les filosofies de Plató i Kant i l’orientalisme (Upanisads indis, sobretot). A més d’un gran filòsof que ha deixat una ferida oberta a les bones consciències, fou un gran escriptor. I en els seus moments més expansius, un gran escriptor humorístic; això sí, amb marcada tendència al sarcasme ofensiu i a l’atac ad hominem. (Inclòs a Rialles insubmises)

Denis Diderot

(Langres, 1713 – París, 1784) Si els dos filòsofs francesos més famosos del segle XVIII francès són Voltaire i Rousseau, el gran pensador il·lustrat d’aquell segle és probablement Diderot. Discret, va impulsar el monumental projecte de l’Enciclopèdia per aplegar i estructurar de manera crítica tots els coneixements que posseïa la humanitat en totes les matèries, amb vista a alliberar els homes de la superstició i proporcionar-los les eines alliberadores de la raó i el saber, i així obrir una nova era de la història que deixés enrere l’Antic Règim. Si amb D’Alembert va ser el principal editor i compilador dels setanta-dos mil articles de l’Encyclopédie, ell mateix en va escriure uns sis mil. Fou un destacat científic i un filòsof moral seriós. Però el que avui ens fa més proper Diderot són sens dubte les seves novel·les, que van renovar a fons l’art narratiu: Jacques el fatalista i el seu mestre, El nebot de Rameau i La religiosa. (Inclòs a Rialles insubmises)

 

Aristòfanes

(Atenes, c. 342 a. C. – ibíd., c. 292 a. C.) El gran autor de la comèdia àtica antiga. Les seves onze comèdies que han sobreviscut (d’una quarantena que se li atribueixen) ens transmeten l’esperit dionisíac de l’antiga polis: les forces vitals i irracionals expressades a través de l’art, en representacions en què la política, el poder i les situacions històriques o contemporànies (com ara la guerra del Peloponès contra l’aliança espartana) són satiritzats i fins i tot sotmesos a escarni, una funció essencial per regular la vida pública a la ciutat-estat. Les comèdies d’Aristòfanes, divertidíssimes, estan impregnades de mite, de celebració ritual, d’aspectes cultuals que escapen a l’espectador modern. (Inclòs a Rialles insubmises)

Terenci

(Cartago, c. 184 a. C. – Estimfal, Arcàdia, 159 a. C.) Publi Terenci Àfer va ser un escriptor llatí d’origen berber, el màxim comediògraf llatí juntament amb Plaute. Nascut a l’arxienemiga de Roma, Cartago, va ser fet esclau de petit i lliurat a un senador, que va reconèixer-ne el talent i va alliberar-lo. Terenci va escriure i representar comèdies a Roma, de les quals en coneixem sis, molt literàries i basades en models grecs, sobretot en Menandre d’Atenes, del qual sembla que va traduir un centenar d’obres. Terenci cultiva la ironia fina, però no s’està gens de mostrar amb gràcia i de manera evident les misèries humanes. (Inclòs a Rialles insubmises)

Erasme de Rotterdam

(Rotterdam, 1466 – Basilea, 1536) El pensador més influent de l’Europa del segle XVI, quan la llengua de cultura comuna era encara el llatí. Amb aquesta lingua franca va escriure tractats de filosofia, filologia i teologia. Viatjà per tot Europa, portant els nous aires de la cultura humanista a centres ancorats en la medieval: dels Països Baixos a Oxford i Cambridge, a Itàlia, a París, a Basilea. Desitjava impulsar un moviment ecumènic de renovació de la cristiandat i del cristianisme, basat en una espiritualitat més sincera dels creients i en la limitació dels rituals i del poder de l’Església catòlica. Horroritzat per les sanguinàries guerres de religió, Erasme no es va posar del costat ni del papa ni de Luter, i es va estimar més protegir la seva independència intel·lectual. Va escriure una abundant obra en llatí de la qual el més interessant avui dia és l’Elogi de la follia (o niciesa), una enorme sàtira de tots els estaments de la societat del seu temps, i una col·lecció d’Adagis de l’antiguitat grecollatina. (Inclòs a Rialles insubmises)

Horaci

(Venosa, Basilicata, 65 a. C. – Roma, 8 a. C.) Quint Horaci Flac va ser un dels grans poetes en llengua llatina, amb Ovidi i Virgili. Ha llegat a l’imaginari occidental temes tan bàsics com el de la necessitat de gaudir de la vida quan s’és jove i l’elogi de l’existència retirada. La seva obra es divideix bàsicament en lírica (les Odes, en què adapta al llatí els ritmes de la poesia grega i exposa la seva filosofia de vida, regida pel carpe diem, viure el moment present, i l’aurea mediocritas, la moderació daurada, o satisfacció amb allò que es té, com a lemes) i la sàtira, que posa en evidència les flaques de la naturalesa humana, amb ironia indulgent. (Inclòs a Rialles insubmises)

Gene Sharp

Gene Sharp (1928-2018), nord-americà, és el gran impulsor contemporani de la noviolència. La seva tasca complementa la de Gandhi, ja que al pensament d’aquest, basat en principis, hi incorpora un biaix estratègic centrat en els mitjans. El seu programa ha estat la base de diversos moviments socials, com ara el que va enderrocar el dictador Milosevic a Sèrbia. Algunes de les seves obres, com From Dictatorship to Democracy, han estat traduïdes a una trentena de llengües.

 

Chris Johnstone

El doctor Chris Johnstone (Oxford, Gran Bretanya, 1962) és un especialista en la psicologia de la resiliència i el canvi positiu. Després de treballar durant anys en la sanitat pública anglesa, va encapçalar un moviment de metges per crear un sistema sanitari més humà i responsable. Ha organitzat cursos i tallers (alguns amb Joanna Macy) per ajudar a descobrir els recursos i les energies ocultes en les persones.

Juan Reina

Juan Reina (Barcelona, 1961) és horticultor, cannabicultor i escalador.

Durant anys ha fet treballs verticals especialitzats, com ara restauració de façanes antigues amb valor artístic i històric i campanars. També s’ha dedicat a l’hostaleria en cases rurals i en refugis de muntanya, el seu espai natural.

 

 

Mark Twain

(Florida, Missouri, 1835 – Reddind, Connecticut, 1910) El gran humorista estatunidenc, i un dels més grans del món, va tenir un llarg aprenentatge a la vida, amb diversos oficis i fracassos empresarials: linotipista, pilot de riu, buscador d’or, periodista. Samuel Langhorne Clemens, el seu nom de naixement, és autor de dues novel·les inoblidables sobre la infantesa, l’aventura i el sud dels Estats Units: Les aventures de Tom Sawyer (1876) i Les aventures de Huckleberry Finn (1885), que per si mateixes van crear un nou gènere literari, la novel·la nord-americana. Però no hem d’oblidar altres llibres seus: la hilarant Un ianqui a la cort del rei Artús, els llibres de viatges The Innocents Abroad i Following the Equator i la inacabada Autobiography. Ferotge i implacable en les crítiques, fins i tot quan s’observa ell mateix, Mark Twain sap arribar al nucli de les emocions: potser ningú com ell no ha sabut evocar l’esperit d’aventura i de misteri de la infància i l’adolescència. (Inclòs a Rialles insubmises)

G. K. Chesterton

(Londres, 1874 – Beaconsfield, 1936) Genial escriptor, periodista i polemista. Conservador, creia en una Edat Mitjana mitificada d’uns valors cavallerescos que considerava aplicables al món modern. Es defineix com un cristià ortodox, i va acabar abraçant el catolicisme. No obstant això, els seus escrits són plens de vitalitat i bon humor. Molt afeccionat a la paradoxa, fins i tot el lector oposat a les seves idees xala intensament llegint-ne l’exposició. La seva creació més famosa són els relats breus del Pare Brown, un amable sacerdot catòlic dotat de qualitats deductives excepcionals i capaç de resoldre misteris que deixen desconcertada la policia (com és habitual). Entre les seves obres destacades cal esmentar Orthodoxy (apologètica cristiana), Heretics (polèmica amb pensadors ateus i agnòstics), la novel·la L’home que fou dijous i els relats d’El club dels negocis estranys. Les seves polèmiques amb George Bernard Shaw sobre qüestions de fe i socialisme són èpiques, una lectura molt estimulant encara avui dia. (Inclòs a Rialles insubmises)

 

Jonathan Swift

(Dublín, 1667 – ibíd., 1745) El clergue irlandès Swift és el pare de l’humor negre, aquesta mena d’humor que s’atreveix a enfrontar-se a fets tràgics amb una rialla. Els seus Viatges de Gulliver són mundialment coneguts, però no a través de la lectura directa del text, sinó de versions ensucrades i simplificades, en les quals se suprimeix la càrrega satírica i crítica que hi posa l’autor. El Gulliver és, però, una obra satírica molt punyent i intencionada, que deixa en evidència la corrupció política, l’estupidesa i la falsedat de les societats humanes. L’obra magna de Swift no ha d’eclipsar, però, altres obres de mèrit degudes a la seva ploma incisiva: Una proposició modesta, Instruccions per als servents, etc. George Orwell, l’autor d’Homenatge a Catalunya, escriu: “Si hagués de fer una llista de sis llibres que calgués preservar quan tots els altres fossin destruïts, sens dubte hi posaria Viatges de Gulliver“. (Inclòs a Rialles insubmises)

 

William Shakespeare

 

(Stratford-upon-Avon, 1564 – ibíd., 1616) Del gran dramaturg i poeta de l’era elisabetiana i un dels grans escriptors de tots els temps se n’ha escrit potser tot el que es pot dir, i encara més, d’algú. Sens dubte ha estat un dels arguments de l’imperialisme britànic en l’afirmació de la seva hegemonia cultural, i entre els seus suposats admiradors hi ha innombrables esnobs. Dit això, la lectura de les seves obres teatrals és una experiència cabdal, inoblidable. Ha creat multitud de personatges que semblen més reals que molts éssers humans, i és un dels escriptors que més ha contribuït a configurar la concepció moderna d’humanitat. Laic en un temps de fanatisme religiós, Shakespeare sap aprofundir el fenomen humà prescindint de dogmes i apriorismes, igual que Montaigne. Les seves millors comèdies són Molt soroll per res i Somni d’una nit d’estiu, però també hi ha gran humor intercalat a les tragèdies i a les obres històriques (Enric IV i Enric V, sobretot). (Inclòs a Rialles insubmises)

François Rabelais

 

(Chinon, centre de França, 1494 – París, 1553) Metge, savi humanista i escriptor francès, Rabelais va produir amb Gargantua i Pantagruel un escàndol majúscul a la història de la literatura, per la celebració de la carn i de la materialitat física, així com dels instints i de les apetències. Va ser ordenat monjo benedictí, però no es va resignar a la vida monàstica, i es va formar en medicina als principals centres de cultura de l’època (París, Montpeller, Lyon). Com a ensenyant i practicant de medicina va viatjar abundantment (Roma, Torí, Metz, París) i va viure a fons la cultura, la política i els esdeveniments públics. Modern entre moltes altres coses per escriure en la llengua vernacla, narra les aventures dels gegants bondadosos Gargantua i Pantagruel (pare i fill), notoris per la gana, la set i les ganes de gresca permanents. La novel·la és una gran celebració de la cultura popular medieval, des d’una perspectiva alhora favorable i culta. (Inclòs a Rialles insubmises)

Voltaire

.

(París, 1694 – ibíd., 1778) El segle XVIII ha estat anomenat el segle de Voltaire, de tant influent que va ser l’obra d’aquest filòsof irreverent i justicier. Se l’ha considerat el primer intel·lectual de la història, per la seva voluntat decidida de tenir una veu pública que modifiqués la realitat i el sentit de la història. Va militar contra el fanatisme religiós i el poder de l’Església, després de veure els banys de sang que havien causat a França les anomenades guerres de religió. Va denunciar repetidament casos de persecució religiosa, i si bé és una exageració considerar-lo un precursor de la Revolució Francesa (com es fa sovint), és innegable la seva tasca a favor de l’emancipació gradual del gènere humà. (Inclòs a Rialles insubmises)

 

Lewis Carroll

 

(Daresbury, Cheshire, Regne Unit 1832 – Guildford, Surrey, Regne Unit, 1898) Poques creacions literàries han esdevingut tan universals com la seva Alícia. Aquest brillant escriptor, matemàtic, lògic, fotògraf i clergue anglicà, que abans d’assumir el pseudònim Lewis Carroll es deia Charles Lutwidge Dodgson, era procliu a qüestionar la realitat fins a modificar-la, capgirant els fonaments cognitius i perceptius considerats normals. Per això crea situacions aparentment absurdes, però que ben mirat tenen la seva pròpia lògica interna. Qui és capaç d’endinsar-se en les incoherències i absurds del món de les meravelles acaba descobrint un altre model de realitat, més proper a la percepció infantil que a l’adulta. Darrere el món autònom d’Alícia batega una impugnació a l’anomenada “realitat normal” consensuada. L’absurd adquireix en Lewis Carroll, doncs, una potència subversiva. (Inclòs a Rialles insubmises)

Juvenal

(Aquino, 60 – Roma, 128) Decimus Iunius Iuvenalis, de qui sabem poques coses amb certesa, va ser un destacat poeta satíric que va fustigar amb esperit còmic els excessos impúdics de Roma, sobre la qual, com diu, «és difícil no escriure sàtires». No és clar si la seva intenció en compondre-les era corregir els coetanis o exercitar-se en la retòrica. En la tradició literària, Juvenal representa el model de sàtira dura i implacable, oposada a la sàtira lleu i moderada d’Horaci. (Inclòs a Rialles insubmises)

Plaute

(Sarsina, Úmbria, c. 254 a. C. – 184 a. C.) Titus Maccius Plautus, el comediògraf llatí més conegut, va viure durant la Segona Guerra Púnica lliurada entre Roma i Cartago. El nombre de les seves obres escèniques està sotmès a debat, per bé que en general s’accepta l’autoria de les vint-i-una comèdies que ens n’han arribat. Aquestes comèdies són sovint de trama complexa, i mostren personatges ridículs com l’avar, el vell verd o el soldat fanfarró (miles gloriosus), amb gran agudesa psicològica i gràcia expressiva. Avui dia encara resulten d’una gran comicitat. (Inclòs a Rialles insubmises)

 

Tàcit

(Interammas, Gàl·lia Narbonesa, c. 55 – c. 120) Publi o Gaius Corneli Tàcit, el gran biògraf i historiador llatí junt amb Suetoni, va exercir en tant que patrici diversos càrrecs públics durant els regnats de Vespasià, Titus, Domicià, Nerva i Trajà. La seva obra més coneguda són els Annals, que descriuen els regnats dels quatre emperadors que van seguir Cèsar August, encara que només ens n’han arribat força completes les seccions dedicades a Tiberi i Neró. (Inclòs a Rialles insubmises)

AUTORS INCLOSOS A RIALLES INSUBMISES